19-02-2009
El set de març comença un moviment de deu mil ciutadans que se’n van a Brusel·les a demanar la sobirania de Catalunya. Les comarques gironines, capitanejades per l’escriptora colomenca A.Cantalozella i pel filòsof J.M. Terricabras, hi aporten un contingent molt important.
Si més no en el títol, el moviment té ressonàncies clàssiques. Per què aquesta xifra? Ara que per fi s’ha posat de moda la Col·lecció Bernat Metge (això sí que és fer país!), em fa goig pensar que l’Anàbasi de Xenofont, també coneguda com Expedició dels Deu mil, hi té alguna cosa a veure. Deu mil grecs mig enganyats es van posar a les ordres del rei persa per lluitar en una guerra intestina que no era la seva. Els seus caps van ser fets presoners i els sàtrapes perses van enviar a la tropa moltes proposicions llamineres d’unir-se a l’enemic. Hauria estat més còmode, sí, però els deu mil ja estaven massa escaldats i van decidir iniciar una honrosa retirada cap a casa.
Alguns dels nostres tripatriotes, com el socialista Raimon Obiols o la delegada del Govern a la CE. ja s’han afanyat a desacreditar la manifestació i criden a una entesa (sempre una nova i impossible entesa!) amb l’Espanya de les lluites intestines entre Guerras y Aguirres, entre Mundos i Países. Però els nostres deu mil es retiren cap a Europa. Cap a casa. Cap al referent.
En aquesta anàbasi casolana, els soldats rasos tampoc no volen unir-se als sàtrapes. Els únics mercenaris són els seus dirigents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada