He passat vint dies en un apartament de la costa, a cinquanta metres del campanar de l’església. Quina experiència religiosa! Vint nits sentint tocar els quarts, les mitges, els tres quarts i les hores, aquestes repetint-se dues vegades per si em descomptava. Vint matinades desitjant que un avió rebentés la caixa de música; o que una host de sarraïns ens envaís i hi enfilés un muetzí, que convocaria a resar només cinc vegades al dia; o que vinguessin els edils de Marbella a requalificar el solar sense massa tràmits legals (pim pam: bloc d’apartaments i Nostre Senyor a cada casa...)
Per tots els sants, pensava a tota hora amb els ulls desorbitats: com s’ho fan els veïns del meu poble que viuen a prop de l’església? Ho he demanat a alguns i em diuen que ni els senten, els tocs. D’acord, potser sí, però... i els malalts? I els ansiosos? I els nadons desvetllats? I els clients de l’hostal que hi ha a la vora? El toc de campanes tenia una funció clara en un altre temps, però actualment, no podríem oblidar-nos-en d’onze a set del matí? Cal preservar una tradició a costa dels insomnes?
Dannnnnng, ja hi som, un quart de quatre! Senyor municipal, deixi estar la moto del jove, home, i mesuri els decibelis del batall! Senyor delegat del govern, precinti l’església i no la discoteca. Senyor mosso, estiri les orelles del capellà i no tant les del carallot beuarra que ens desperta cantant Asturias, patria querida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada